La tularèmia és una malaltia infecciosa pròpia dels petits rosegadors que afecta les persones, els animals domèstics i altres mamífers. L’evolució de la malaltia sol ser favorable i no requereix ingrés hospitalari.

Es troba sobretot a Amèrica del Nord, al nord d’Europa, Rússia i Japó. El 1997 se’n va detectar un brot a la comunitat autònoma de Castella la Manxa.

La nostra missió

  • Conèixer i descriure la manera com es presenta la tularèmia en la població.
  • Prevenir, detectar precoçment i controlar la difusió de la malaltia per evitar brots.

FAQS

És una zoonosi, una malaltia que transmeten els animals als humans, provada pel bacteri Francisella tularensis.

Els símptomes depenen de la via d’entrada del bacteri i la virulència d’aquest. Els més freqüents són:

  • Aparició brusca de febre alta.
  • Malestar general.
  • Lesions en el punt d’entrada.
  • Afectació dels ganglis propers.

Els pacients de tularèmia acostumen a curar-se amb tractament. La infecció, però, pot agreujar-se si existeix una malaltia prèvia.

Amb tractament, la letalitat de la malaltia és inferior al 4% dels casos. I sense tractament, la letalitat es situa entre el 5 i el 15% dels casos quan la infecció afecta als òrgans respiratoris.

El reservori natural d’aquest bacteri són els petits mamífers: talps, ratolins, rates d’aigua, esquirols, conills i llebres. Aquests animals reben el bacteri a través de la picada d’insectes infectats o del contacte amb entorns contaminats.

La transmissió a les persones es produeix per:

  • Contacte directe amb l’animal infectat (pell o mucoses).
  • Ingestió d’aigua contaminada per animals morts, orina o femtes.
  • Ingestió de carn crua d’un animal infectat.
  • Picada d’insectes infectats (mosquits, paparres, tavans).
  • Inhalació de pols de terra o grans que contenen aerosols contaminats per animals infectats.

Les persones que realitzen activitats a l’aire lliure (caçadors, senderistes, excursionistes) i els treballadors del camp són el grup més afectat per la malaltia.

Visiteu el metge/metgessa quan presenteu símptomes compatibles amb la malaltia: febre, inflamació de ganglis, úlceres cutànies, etc.

El metge/essa és l’encarregat de fer el diagnosi i determinar-ne el tractament, que sol ser amb antibiòtic.

A Rússia, Estats Units i Suècia s’ha començat a vacunar contra la tularèmia. Aquesta vacuna, però, no està disponible a la resta de països.

A Catalunya, la millor manera de prevenir la malaltia és reduir-ne el risc de transmissió.

És aconsellable:

  • Evitar el contacte amb animals morts, malalts o amb comportaments estranys.
  • Utilitzar guants i mascaretes quan es capturin, manipulin o es retirin animals.
  • Fer servir roba protectora i repel·lents per evitar les picades d’insectes i paparres.
  • Evitar el consum d’aigua no controlada sanitàriament. En tot cas, cal clorar-la abans d’ingerir-la.
  • Protegir-se dels núvols de pols als llocs on proliferen animals susceptibles d’estar infectats.
  • Cuinar la carn dels animals salvatges (almenys 5 minuts a 55º). Cal tenir en compte que la congelació no elimina el bacteri de la tularèmia.

A més, cal que els organismes responsables dels sectors de ramaderia, agricultura i medi ambient col·laborin amb les societats de caçadors per establir mesures de vigilància de les poblacions d’animals, sobretot de lagomorfs (conills i llebres) i rosegadors silvestres.

Dirigiu-vos a un centre mèdic si heu estat exposats al mateix focus d’infecció (animals malalts o morts, aliments o aigua contaminada, picades d’insectes, núvols de pols) que una persona malalta.

Cal investigar cada cas de tularèmia per establir-ne la font d’infecció i prevenir nous casos.